...en coma...

Finalment els metges especialistes, després de dies i dies d’interconsultes, m’han donat el diagnòstic: el batecs del tEmps està en coma. No sé com agafar-me aquesta notícia, suposo que en el fons ja m’ho esperava... feia masses dies que no respirava. No em veig capaç d’elaborar un dol perquè sento que no l’he perdut del tot i m’aferro a l’esperança que algun dia es desperti i torni a bategar, però de moment m’he de conformar amb interminables nits de vetlla mirant la pantalla d’un monitor que no es belluga. Són moltes estones compartides i ha estat un company de viatge fidel i necessari en més moments dels que prefereixo recordar, són anys de reflexions escrites i llegides, de converses, de paraules, de somnis compartits amb persones especials, són nits d’insomni, instants de joia, llàgrimes d’emoció... són... és el batecs del tEmps.
El seu estat i el que això significa per mi m’entristeix, però hi ha una espurna que em manté la il·lusió i és que m’han xiuxiuejat que finalment la iruNa s’està atrevint a tocar la felicitat. La iruNa, aquella a qui estimo potser més que a mi mateixa, aquella que tots coneixeu, aquella que es deixa entreveure amb els seus escrits i comentaris... La iruNa viu, experimenta, creix i es redescobreix cada dia. La pena és que visqui aquesta nova vida lluny d’aquí i no puguem compartir les seves alegries. Suposo que és comprensible... té altres motivacions. Potser només necessita tEmps per replantejar-se el sentit d’aquest espai i per aquest motiu l’ha deixat aturat, en coma.
Jo em mantinc ferma en la il·lusió i l’esperança de que algun dia torni a sonar el “pip” d’un batec ple de vitalitat i la iruNa ens acariciï amb les seves paraules, però de moment la realitat és que el batecs del tEmps està en coma i que jo em retiro, observant la vida des d’un altre punt de vista.

Coneixement i responsabilitat

Avui se m’ha revelat una frase: tot coneixement porta implícita una responsabilitat. És cert que quanta més informació posseïm sobre qualsevol tema més responsabilitat adquirim en aquest. Suposo que en base a aquest motiu neix l’expressió “la ignorància fa la felicitat”. Això no significa que sentir el pes de la responsabilitat ens privi d’arribar al concepte de felicitat (que no m’atreviria a descriure). Més aviat diria que la ignorància, la manca de coneixements, ens atorga un crèdit que ens avala davant la omissió d’aquelles accions que són requerides pel sentit de la responsabilitat. No obstant, també diuen les lleis que el desconeixement no ens eximeix de la responsabilitat. Per tant, podríem dir que la responsabilitat és inevitable, es presenti en el grau que sigui, i que depenent del nivell d’implicació de cada persona en una causa determinada aquesta serà major o menor.
La responsabilitat espanta i genera nombroses reaccions d’evasió i fugida. Resulta relativament fàcil evitar les responsabilitats però allò que determinarà la intensitat dels remordiments és precisament la consciència que es construeix amb el coneixement. Una persona serà més capaç d’evadir-se de la responsabilitat si no és prou conscient de la transcendència d’aquesta, si no posseeix els coneixements necessaris com per valorar, decidir i actuar en conseqüència.
Podríem anomenar molts exemples per il·lustrar el que estic intentant explicar, però el que més m’interessa i a través del qual he fet aquesta reflexió és el coneixement personal. Resulta complicat arribar-se a conèixer a un mateix, tenim infinitat de racons i parts de la nostra personalitat que naveguen en aigües invisibles i es requereix un treball pacient i laboriós per escodrinyar l’interior del nostre ser. Però avui me n’he adonat que com més em vaig endinsant en el coneixement de la meva persona més m’espanta la responsabilitat que se’m va dibuixant davant els meus ulls. Cada un de nosaltres és el màxim responsable de la seva pròpia vida i a mesura que anem coneixent aquelles parts més fosques i anem permetent que passin de l’inconscient al terreny de la consciència, més capaços som de prendre decisions fonamentades. El coneixement ens dona eines per utilitzar, la responsabilitat ens exigeix actuar i fer-ne l’ús més adient.

Però llavors em pregunto, és possible fer-ne un mal ús i que aquests coneixements serveixin per anar en contra del que et dicta la responsabilitat màxima, que és la vida? ...precisament és aquesta reflexió final la que més m’espanta, per damunt de la responsabilitat en sí que genera el coneixement. Perquè si som capaços d’obviar, a plena consciència, responsabilitats tant importants, quin sentit té tot plegat?

21 días

Quan era petita recordo que li deia a la meva mare que volia viure moltes vides. Suposo que per aquest motiu sempre visc les coses amb molta intensitat, a vegades actuo sense pensar prou detingudament en les conseqüències dels meus actes i tinc tendència a embrancar-me en coses que no hauria. Ella sempre em responia que fes teatre, que d’aquesta manera em podria posar a la pell de diferents personatges sense comprometre la meva vida, sense arriscar-me a endinsar-me per camins sense tornada. En certa manera vaig seguir el seu consell perquè durant molts anys he estat fent teatre, però les ànsies de viure intensament no han sigut apaivagades per aquest art.
Fa uns dies vaig sentir a parlar d’un nou programa de televisió: 21 días. Es tracta d’una sèrie de reportatges a on la reportera, per explicar diferents problemàtiques, es passa 21 dies convivint i actuant amb persones que estan malaltes o tenen conflictes greus. Sota el lema de “no es lo mismo contarlo que vivirlo” ens venen un nou format de realityshow insultantment sensacionalista.
Podríem trobar certes similituds entre la filosofia d’aquests reportatges i el que us comentava abans, però crec que tot té un límit i que amb certes coses no es pot jugar, perquè el que està fent és jugar.
I jo em pregunto, com pot creure aquesta noia que podrà entendre només amb 21 dies i recolzada, seguida i controlada per tot un equip, la realitat de persones com les que veiem als seus reportatges? I el que és pitjor, com pot pensar que les seves vivències i el que explica pot arribar als televidents?

Ahir no tenia son i em vaig dedicar a mirar els vídeos d’un dels seus reportatges pel youtube: 21 días sin comer. Em bullia la sang d’indignació. Malgrat intentar endinsar-se en aquest món, la realitat és molt més crua que el que ella pot viure durant aquests 21 dies. No puc evitar pensar que tot plegat no és més que una frivolitat i això em fa mal. Estem parlant de temes greus i per arribar a aquestes conclusions no feia falta tot aquest espectacle. No sé què en penseu vosaltres ni si sabíeu de l’existència d’aquest programa... si teniu ganes i temps, us convido a veure’l i a compartir opinions.

M'imagino...

Estic asseguda al racó, el pianista està immers en la partitura, marcant el compàs de l’exercici. Em toco el turmell, adolorit pel sobre esforç i calmo la coïssor... però no em puc agafar el cor, esquinçat per la frustració i el desencís, no puc acaronar-lo ni consolar-lo. Observo en la distància aquells cossos esvelts que ballen, la suor que es transparenta pels mallots, les expressions de superació i a cada nota em sento més lluny d’un impossible que no aconsegueixo ni olorar. Ella marca el dictat dels moviments que han d’executar i corregeix les equivocacions amb posat superb. Ni tant sols m’ha mirat quan m’he retirat de la classe i la seva indiferència em fereix, intensificant el sentiment d’inutilitat que m’envaeix. Sento que ja no puc suportar més tanta pressió i unes llàgrimes reprimides tallen línies corbes per les meves galtes. Em miro al mirall de reüll i no reconec la imatge que em retorna. Només desitjo que arribi l’hora de plegar i submergir-me sota una dutxa reparadora, recollir la roba bruta i fugir. L’energia que m’havia acompanyat al començar la classe m’ha abandonat, com sempre, en el moment menys oportú. Les esperances, la bona voluntat, els propòsits... tot s’ha enfonsat. Ja no sento el dolor físic, fàcilment suportable. Em bull l’ànima i un reguitzell d’insults dèspotes eclipsen la meva ment. Sé que en aquest estat és impossible fer res bé i prefereixo endinsar-me en l’auto compassió d’aquell racó, amagant-me rera l’excusa d’una lesió sobre dimensionada.

Navego pels records i revisc aquells sentiments com si encara estigués arraulida en aquella cantonada, arraconada al costat del mirall que tantes frustracions m’ha brindat. Ha passat el tEmps i amb ell les coses han canviat, però aquella època resta suspesa a l’aire, com si un sospir s’hagués endut la meva ànima, deixant aquella imatge intacta en el bagul de la meva memòria, a l’espera d’una reconciliació massa dolorosa per poder afrontar.

M’imagino sortint d’aquella sala, obrint una nova porta d’oportunitats, entrant en un món on la música, la dansa i la màgia ballen un compàs harmònic. Cares somrients i afables que em conviden a compartir l’emoció del moviment espontani. Un espai on les regles, les normes i les exigències no hi tenen cabuda, on l’emoció traspua sensibilitat a cada pas. M’imagino deslliurant-me de la presó d’un cos maltractat, despullant-me de la culpa i la impotència i deixant-me conduir per la llibertat d’aquell àngel que temps enrera sentia en ballar... abandonant el mirall i el dolor. M’imagino i sento com aquest nus es va desfent. M’imagino i desitjo algun dia poder entrar en aquesta sala i superar el bloqueig que em manté apartada d’un món que havia estat el motor més potent que mai he sentit. M’imagino, des de la soledat d’una habitació tancada, podent deslliurar-me de les cadenes que jo mateixa em vaig lligar, fugint de l’horror i la desesperació. M’imagino i desitjo, mentre unes llàgrimes de nostàlgia i tendresa em cobreixen aquest cor compungit.

jhOrdi

Us presento en jhOrdi. Des d’ahir a la nit aquest petit animaló s’ha convertit en el company indispensable per riure en una vetllada i per pujar els ànims a qualsevol festa. Perquè no s’enfadi us explico la correcta pronunciació del seu nom. La gràcia rau en la J ja que es pronuncia com la J castellana, quedant d’aquesta manera un nom divertit que va sorgir enmig de la festa després d’unes quantes propostes i votacions. Vam procedir al bateig i a partir d’aquell moment no es va separar de nosaltres en tota la nit. La jh és el símbol que ens hem tret de la màniga per descriure la pronunciació i la O majúscula corona la paraula en honor a la panxota que té la nostra mascota.
Té un magnetisme especial que atrau les mirades de la gent, que provoca somriures i cares de complicitat. Passant de mans en mans, ballant i triomfant, en jhOrdi és el meu nou company de batalles nocturnes. Sempre riu i està content. Ha sigut una ganga que penso aprofitar ja que el preu d’adquisició va ser per riure i el resultat sorprenentment positiu. Però el jhOrdi sense la gent, sense la música, el cel negre i les rialles compartides no té vida. És amb les bromes dels amics que adquireix personalitat, és amb les nostres ganes de festa que modelem el seu caràcter i convertim un simple ninot de peluix en la icona de la diversió.
Si algun dia sortiu per una discoteca o un bar i us el trobeu saludeu-lo sense vergonya, a ell li agrada molt conèixer gent i ser el centre d’atenció.

batEgant...

Ja fa un mes des que vaig escriure l’últim post... el tEmps s’entesta en seguir bategant i sento com una nostàlgia estranya quan penso en aquest petit espai. Encara no ha arribat el moment que espero, encara no m’ha embriagat la màgia necessària per tornar a omplir d’escrits aquest tresor que esguarda pacientment, però el que tinc clar és que no vull que es vagi apagant com una espelma sense oxigen.
Últimament sento batzegades d’il·lusió que m’impulsen a començar a escriure però em faig enrera per culpa d’una potser estúpida promesa que m’havia fet a mi mateixa: no tornar a engegar l’engranatge fins que les peces estiguessin reparades. Però quan me n’adono que aquest moment pot no arribar i el tEmps pot esborrar el rastre d’un somni incandescent, sento la necessitat de plasmar el desig d’encendre un llumí per revifar les brases i bufar suaument perquè l’escalf impregni el meu cor d’esperança.
M’estimo massa a la iruNa com per deixar que es desdibuixi en l’oblit, us aprecio massa com per renunciar als vostres comentaris. I potser les coses no seran com abans, però què és el que resta immòbil al pas del tEmps?
Aquests últims dies m’han estat acompanyant altres coses... llibres, paraules escrites en la intimitat, vivències que m’omplen d’experiència... i sobretot una música que s’ha convertit en la meva particular banda sonora del moment. Per aquest motiu vull compartir amb vosaltres una espurna d’aquesta vida que continua bategant des de la distància...

I què millor per mantenir viu aquest espai que la música?

Amb una mica de calma...

Aquest blog no ha sigut mai una obligació per mi, al contrari, sempre ha sigut un espai de desconnexió, de reflexió i d’intimitat, un món que m’ha obert les portes a conèixer persones increïbles. Malament el dia que es converteixi en una exigència més del dia a dia, que ja en tenim prous!
Però sigui com sigui, la qüestió és que últimament el meu ritme de publicacions i de visites a altres blogs ha baixat considerablement. No en sabria explicar el motiu perquè ni tant sols l’entenc jo, només sé que moltes nits quan arribo a casa no tinc ni ganes d’encendre l’ordinador i prefereixo estirar-me al llit a llegir o fer altres coses que no faria si estigués enganxada a internet. Potser és que necessito fer una parada o simplement agafar-m’ho tot amb més calma, però el que no vull és atabalar-me pensant en que he d’escriure i comentar. Ja porto 3 anys dins la blogosfera i he passat èpoques de tot, però el que veig últimament és que està entrant gent molt potent, molt implicada, amb idees que mouen a moltes persones... i també m’agrada veure com vells amics que van començar del no-res s’estan forjant un lloc ben considerat. Però tot això no deixa de fer-me sentir cada vegada més petita. Mai he tingut pretensió de ser ningú aquí dins però a vegades veure com hi ha gent que creix i creix fa que jo em senti insignificant. Segurament estic en un moment delicat en què aquestes coses m’afecten més del que voldria, però el cert és que no em sento prou a gust amb el que dic ni amb qui sóc. La prova és la meva manca de paraules, la meva absència d’idees, la meva apatia blogaire.

No us vull dir adéu perquè sento que encara he de compartir moltes coses amb vosaltres, però em sento amb el deure moral de dir-vos, encara que no us ho pugui explicar massa bé, que potser no em tindreu tant sovint entre vosaltres. I se’m trenca el cor al escriure aquestes línies, perquè sento que alguna cosa s’ha perdut dins meu, alguna cosa que havia recuperat però que s’ha tornat a esmicolar. No puc ser la iruNa que m’agrada ser i que sé que vosaltres aprecieu... i els motius no són els mateixos que fa tEmps, són uns altres que tampoc entenc. Només em queda respirar i agafar-me la blogosfera amb una mica de calma... amb l’esperança que aviat torni la màgia d’aquesta vida que tinc aquí.

Explosió de records

Sento que el cap m’està apunt d’explotar. M’agradaria poder deixar de pensar ni que fos tant sols per un instant. No paren de bombardejar-me records i sensacions que no em deixen respirar. Imatges que passen pel meu davant, com si fossin els fotogrames d’una pel·lícula. Tanco els ulls amb l’afany de foragitar-les però en la foscor encara s’intensifiquen més. No és que siguin records que vulgui oblidar, al contrari, però que et vinguin tots de cop i sense avisar atabala.
Em sembla que no havia parlat mai aquí del tema d’aquesta manera i em temo que m'allargaré més de lo habitual, però avui necessito buidar tots aquests records o sinó la son serà incapaç d’abraçar-me aquesta nit.

Tot ha començat amb el punyal que m’ha clavat el record d’en Vicenç... no sé ni tant sols perquè m’ha vingut a la ment, però el cert és que de sobte he notat l’enyorança d’aquells bons moments en què sentia la joia de tenir algú al meu costat a qui estimava. Tot allò ha quedat desdibuixat amb el pas del tEmps i em sorprèn aquesta intromissió de nostàlgia.
A partir d’aquí ha sigut com una explosió de focs artificials, colors barrejats, sons intermitents, ensurts i somriures. Però per escriure-ho hauré d’ordenar aquests records ja que em veig incapaç de poder-ho plasmar tal i com m’ha vingut a la ment.
Llavors he recordat el Dani... aquell primer encontre passional, animal, boig... i tantes altres imatges de moments que he compartit amb ell. Nits desenfrenades, paraules que no s’han dit, llenguatge corporal... comoditat. No sé a on col·locar-lo, tot i tenir clar que no n’estic enamorada, per què portem quasi un any i mig veient-nos de tant en tant?
I el David... el “morbo” d’allò prohibit, un joc de seducció que va durar dos anys i que va acabar amb un encontre que prometia més del que va resultar ser. Però prefereixo recordar tots aquells moments previs, la motivació d’anar a una feina d’estiu que tant sols feia pels diners, els instants fugaços en què ens havíem d’amagar, les mirades furtives, la quantitat de missatges divertits que no deien res però ho deien tot... no puc evitar un somriure i malgrat tenir molt clar que la història s’ha acabat, m’agradaria tornar-lo a veure algun dia i saber com l’hi van les coses.
L’Emilio... tants matins compartint el cafè a hores intempestives abans d’entrar a treballar. Converses divertides, algú a qui explicar-li el dia anterior, algú amb qui compartir la son d’aquells instants... afalacs, “piropos” i paraules cada vegada més pujades de to. Fins que la sinceritat va fer acte de presència i les coses van ser més senzilles. Recordo aquell missatge que vaig contestar sense pensar, recordo pujar l’escala del pis d’amagat perquè no ens veiessin els veïns... encara no entenc perquè ho vaig fer, va ser només una forma de dir-nos adéu o necessitàvem satisfer la curiositat que s’havia anat forjant durant tants mesos?
I el Carles... la meva espina clavada. Com més temps passa més ganes tinc de tornar-hi però més lluny veig la possibilitat de tornar a sentir el mateix perquè cada dia sóc una mica més diferent que llavors. Va ser una història digna del surrealisme però recordo la intensitat d’aquelles hores, la por inicial de lo desconegut, el descobriment de sensacions reprimides, l’alegria de l’endemà i aquell desig d’acabar el que un dia vam començar. M’agradaria dir-li tot el que no em vaig atrevir a dir-li... i sobretot, tornar-me a sentir com aquell dia.
També m’han vingut a la ment aquells que no vull recordar, aquells de qui a penes en sé el nom. Uns per obligació, altres perquè anava massa borratxa per ser conscient del que feia... imatges borroses que se’m claven, però sobretot sensacions i sentiments que desitjaria aniquilar de la meva memòria.
I seguint amb aquest regust desagradable m’ha vingut a la memòria el Jose... el tio i la relació més estranya que he tingut mai. Encara és hora que ho entengui, potser necessito que passi més temps i que les ferides que encara són massa recents aprenguin a cicatritzar-se. Nits de soledat que preteníem omplir compartint un llit massa estret, silencis que parlaven d’incomunicació, escenes distants, confessions que no hagués hagut de fer... il·lusions que no hagués hagut de sentir. No em puc enfadar, jo també el vaig utilitzar, però el final va ser inesperat i molt diferent del que m’havia imaginat... i m’ha deixat un regust de boca estrany.
Però el que m’embriaga són els records del Jordi... de com m’estremeixo amb el contacte de les seves mans al meu cos, dels seus llavis, de la seva delicada però passional manera de fer l’amor. I segurament vaig confondre els meus sentiments, o potser més tard els he volgut reprimir al ser conscient de la seva postura, per protecció. Però em moro de ganes de tornar-lo a veure. Tot i saber que serà difícil i que seria millor no alimentar més aquesta relació, no crec que fos capaç de dir-li que no... a ell no.

Sento que tot està tant viu dins meu que em costa contenir aquesta explosió d’emocions. I em pregunto perquè em ve ara tot això al cap, quin sentit té escriure-ho... recordo i revisc, penso i reflexiono sobre tot el que he après de cada situació, de cada persona... perquè m’agradi o no tot això forma part de la meva història personal. Però el més important no són els fets sinó la realitat de la meva vivència en cada un d’ells, que és la que em conforma tal i com sóc.

Carnet d'identitat

Encara duc el carnet a la butxaca... el podria estripar, el podria fer desaparèixer de la meva vida però no vull. Ja no té la utilitat d’abans, ja no el trec ni el faig servir, però sempre el porto a sobre per sentir-me segura. Sé que el millor per tirar endavant i deixar-ho tot enrera seria cremar-lo, però encara sento un apressi especial cap a aquella identitat i desproveir-me d’ell em fa massa por.
Un bon dia em vaig afiliar a una societat secreta, em vaig enamorar d’aquell ideal que havia creat la meva ment i vaig intentar ser-hi fidel. Aquell nou carnet em donava una identitat i sobretot un sentit. Vaig lluitar amb totes les meves forces per aconseguir els objectius que em dictava aquella veu, vaig sacrificar molts aspectes de la meva vida, fins i tot la salut. Mai havia sentit una força tant gran com aquella. Vaig deixar de ser jo i em vaig convertir en aquell carnet. Ja no n’estic orgullosa, al contrari... però forma part de mi i malgrat que encara estic pagant les conseqüències d'aquella afiliació, estic intentant entendre i comprendre les raons que em van dur a caure en aquell engany.

Com una llaminadura enverinada, recoberta d’una fina capa dolça, atractiva i atraient. Encara puc notar el seu gust desfent-se per la meva boca i aquella fragància recorrent tots els porus de la meva pell. Però començo a ser conscient del que comporta aquest carnet i el que més m’espanta és pensar en què algun dia pugui tornar a identificar-m’hi.

La realitat del pas del tEmps

No podem anar en contra de l’inevitable pas del temps. Podem resistir-nos a créixer, podem amagar-nos de les responsabilitats, podem refugiar-nos en un món de bogeria creat a la nostra pròpia mida, però tard o d’hora la vida ens estira i hem d’aixecar el cap, obrir els ulls i acceptar el que veiem.
Quan ets petit et creus invencible, vius en una realitat de jocs i satisfaccions immediates. Quan ets adolescent sents els batecs d’aquells impulsos que et fan somiar en una vida plena de possibilitats. Però arriba un dia en què te n’adones que les coses han canviat i et comences a fer preguntes. Has acumulat experiències i records i mires enrera, jutjant una vida feta que se’t presenta propera però alhora estranya. Mires endavant i et planteges més interrogants, mentre sents les agulles del rellotge com segueixen marcant un temps cada vegada menys pacient. I una punxada al cor et desperta. No és possible tornar enrera i sents que el temps se t’escapa de les mans com l’aire invisible d’una nit de turmenta. Ell continua corrent i si no segueixes el seu ritme pots perdre’l pel camí. El present es tenyeix de plusquamperfet quan no aconsegueixes somriure al futur.
Potser un dia vaig lluitar per somnis de grandesa que m’havien atrapat les il·lusions, però la realitat es va encarregar de plantar-me al davant un terra a on col·locar-hi els peus i ara no sé cap a on mirar. Només sé que no em vull quedar enterrada en una resistència marcada amb una data de caducitat passada. Tot en aquesta vida té una doble lectura. La vida ens dóna les oportunitats per llegir amb les ulleres de l’esperança i el temps ens recorda que no podem badar en l’aprenentatge.