... amor ...

Busco, desitjo, espero... crec que el meu cor necessita més del que em penso. M’he refugiat sota una carcassa de dures parets, aparentant seguretat i independència... i m’he arribat a creure la meva pròpia mentida. En el fons estic cagada de por, sóc com una nena petita que crida desesperada... sense poder arribar a ningú. El silenci m’ha segellat la boca i ara em costa horrors parlar. Sento una gran barrera, un rebuig irracional cap a tenir una relació de parella autèntica i madura, una negativa que em manté aïllada dins un món tancat, conegut... però asfixiant. Davant de qualsevol possibilitat d’aproximar-me a l’amor, per ínfima que sigui, fujo corrents. No sóc capaç de suportar l’acostament, el contacte físic sincer... el meu cos reacciona en contra quan la meva ànima i els meus ulls estan implorant una carícia. Fa massa temps que ningú m’abraça, fa massa temps que no em deixo abraçar, que no permeto que ningú em conegui del tot... que no m’obro. Estimar no és tant dolent oi? Estimar significa donar i rebre, significa arriscar-se, guanyar... però també perdre. I suposo que això és el que m’espanta... perdre o no rebre, i sentir-me vulnerable, feble i que em facin mal. I llavors és quan em dic que no vull tenir parella, que no la necessito, que sola estic millor i continuo caminant fent cas omís a aquests sentiments. No tinc ni idea del que realment desitjo i masses contradiccions m’estiren per tots costats, però el cert és que fa dies que em noto toveta... com un osset de peluix abandonat al mig del carrer per la duresa d’un pensament intransigent.

c@ts ja és aquí!

Estimats amics, aquest és un post de presentació. Tal i com ahir ja va anunciar en XeXu, hem donat a llum al nostre petit fillet. A tots els que hem participat en la seva creació ens fa especial il·lusió la seva entrada al món blogaire i volem fer-vos partíceps d'aquesta bona nova. Esperem que aquesta iniciativa tiri endavant i ara això només depèn de tots vosaltres. c@ts és un blog comú, un espai de reunió i discussió a on tothom hi té quelcom a dir. Així és que des de la meva humil posició us demanaria a tots que en féssiu un gran ressó i que us animéssiu a participar i a donar la vostra opinió. Us deixo l'enllaç perquè hi aneu a fer un cop d'ull i perquè us l'afegiu a la vostra llista de blogs... (si voleu, és clar... jeje)

http://premiscat.blogspot.com

Nous tEmps a batecs

El tEmps fluctua, passa, es transforma... ens acompanya i ens modula. No podem restar indiferents al seu pas, no ens podem resistir al canvi de la seva melodia fugissera.
tEmps aturat és pèrdua, és deixar de respirar l'espontaneïtat de la vida.

...deixa'l fluir...

El sol

Es necessiten poques coses per respirar tranquil... per sentir que estàs de vacances, per descansar, desconectar, carregar piles i tocar l'harmonia de la felicitat instantània. No sé vosaltres, però jo només necessito una mica de sol i una platjeta o un prat a on estirar-me. Tancar els ulls i notar l'escalfor d'uns raigs que t'acaronen i et relaxen, descalçar-te i sentir la suavitat d'una sorra fina o d'una herba tendre, escoltar el silenci de les onades del mar o del cant dels ocells, no haver d'estar pendent del tEmps, del rellotge ni del mòbil, no haver de parlar amb la persona que tens al costat ... Són aquelles petites coses que no trobes a faltar fins que les tens, que no enyores fins que les retrobes. Estàs acostumat a viure en el frenètic i caòtic dia a dia de la ciutat, tancat en bars, sales, edificis, metros, trens i carrers estrets i et sembla la cosa més normal del món, fins i tot pots arribar a creure que no existeix res més que allò. Però quan tens la oportunitat de sortir, d'anar més lluny, d'entrar en contacte amb un món que viu a un altre ritme... te n'adones de la necessitat de visitar-lo més sovint.

Relats Conjunts- El Drag

El restaurant estava a reventar, era l'hora dels dinars i el preu tant assequible d'aquell establiment feia que cada dia s'omplis de gom a gom. La Mariona feia estona que estava callada i removia la forquilla entre el menjar d'un plat fred d'arrós tres delícies. Al seu davant el Marc la interrogava amb un llarg silenci i amb una mirada penetrant. La tensió es podia notar entre el xivarri d'obrers i famílies que compartien rialles i converses disteses. El diàleg havia derivat cap a temes delicats i el que havia començat com un simple comentari havia acabat en paraules dures clavades en uns cors dolguts. Els ulls de la Mariona no podien apartar-se d'aquell quadre, d'aquella imatge, d'aquell drac. No volia veure els ulls del seu company, no obtant l'agressivitat d'aquell dibuix la turmentava. Era com si, a través de les corves d'aquell drac, li arribessin totes les paraules que el Marc era incapaç de dir. Les ungles afilades, els ullals desafiants i la obscuritat d'aquelles formes la mantenien hipnotitzada. Es sentia atrapada en el temps, aturada en la immobilitat d'un moment que es reflectia en aquell quadre. L'amenaça d'un atac era inminent i la seva respiració era feixuga i descompassada. No entenia com havien arribat a aquest extrem, com s'havien deixat fer mal d'aquella manera. Era com si una mena de monstre semblant al ferotge Drac del quadre del restaurant s'hagués infiltrat en la seva relació i no trobessin la manera de matar-lo. Cada paraula era un malentès, cada confessió un motiu més d'allunyament, cada silenci una confirmació més de l'odi que els minava la confiança.

- No se telmina el alós señolita?

Una proposta de Relats Conjunts

La vella escola

Tots sabem que la gent gran està feta d’una altra pasta, està criada en un altre moment i amb uns altres valors. Crec que ha de ser molt dur pels que encara viuen entre nosaltres, ser testimonis de la quantitat infrenable de canvis que ha experimentat el món, conviure amb altres generacions i trobar el seu lloc. Intento fer l’exercici de posar-me a la seva pell i intueixo que s’han de sentir marejats, des ubicats i desconcertats. Imagineu-vos que, per un moment, tot allò que us han ensenyat deixa de tenir valor i els comportaments, pensaments i actituds de la gent del vostre voltant dista molt del que creieu que és allò correcte i sensat. És normal que la gent gran s’escandalitzi al veure el que està passant al món avui en dia, s’esparveri al assabentar-se de lo molt que corre el jovent en les relacions de parella, de la quantitat de separacions que es produeixen i de mil situacions més que no cal esmentar.

Faig aquesta reflexió arran d’una conversa telefònica entre la meva àvia i la meva mare que vaig tenir la bona o mala sort de sentir, en què els nervis, davant tanta intolerància i pessimisme, em van sobresaltar. Treballo cada dia amb gent gran i crec que començo a conèixer una mica com era aquella vella escola a on tots van créixer, però sentir certs comentaris en boca de la meva pròpia àvia em va fer mal. No obstant, crec que tots plegats hem d’aprendre a respectar una mica més a la gent gran, aprendre a tenir paciència, a acceptar la seva visió, a deixar-los opinar per més que els seus pensaments ens semblin antiquats o fins i tot ens puguin arribar a doldre. No en saben més, són com criatures orfes perdudes enmig de la selva.

Temporal de premis

Últimament la blogosfera s'està convertint en un anar i venir de premis, en una allau de felicitacions i reconeixements. En pocs dies he rebut ja tres premis de diferents persones i com que he estat un pèl desconectada no he pogut seguir la roda ni agrair-los com es mereixen el fet d'haver pensat en mi i en el meu blog.

Però la veritat és que si us he de ser sincera no tinc intenció de continuar la cadena ja que aquest temporal de premis m'està començant a marejar. No és que hi estigui en contra ni molt menys, i sóc la primera que arrenco un somriure quan algú em premia... però no tant pel premi sinó per les quatre paraules que ha escrit exclusivament per mi. El problema, crec, és que la proliferació de tants premis, premiats i premiadors acaba desvaloritzant l'essència d'allò que en un principi era especial i únic. Ara ja no té massa gràcia rebre un premi, o dos, o tres... és relativament fàcil perquè aquest món és molt petit i tots més o menys tenim afinitats semblants respecte als blogs que seguim. Reps un premi i et sents amb la obligació moral de donar-lo a 5 persones més (dic 5 perquè és el que acostuma a ser) i si no ho fas sembles egoista ( a casa meva això de "rebre i no donar" sempre s'ha vist amb mals ulls, què voleu que us digui...). Però això és un cercle viciós que cada vegada es va fent més gran. Comenceu a fer càlculs de la rapidesa amb què s'extenen els premis que es mouen a través d'aquesta metodologia d'entrega! De la majoria no en sabem l'origen, de sobte han aparegut a través del vent i han entrat a les nostres cases, passant entre finestres, de porta en porta.

Jo ho aturo aquí, tanco les finestres a aquest temporal però em quedo amb la intenció, amb la il·lusió, amb el reconeixement personal de les persones que, amb l'excusa d'un premi, m'han fet arribar la seva estimació. A tots vosaltres, gràcies!!!

- Cesc: http://escritsperduts.blogspot.com/

- Anna: http://cosesialtrescoses.blogspot.com/

- Shadow: http://naixentcadamati.blogspot.com/

(I disculpeu si m'he deixat algú que m'havia premiat... no és la meva intenció excloure a ningú, és que he estat poc atenta a aquesta ventada de premis)