... amor ...

Busco, desitjo, espero... crec que el meu cor necessita més del que em penso. M’he refugiat sota una carcassa de dures parets, aparentant seguretat i independència... i m’he arribat a creure la meva pròpia mentida. En el fons estic cagada de por, sóc com una nena petita que crida desesperada... sense poder arribar a ningú. El silenci m’ha segellat la boca i ara em costa horrors parlar. Sento una gran barrera, un rebuig irracional cap a tenir una relació de parella autèntica i madura, una negativa que em manté aïllada dins un món tancat, conegut... però asfixiant. Davant de qualsevol possibilitat d’aproximar-me a l’amor, per ínfima que sigui, fujo corrents. No sóc capaç de suportar l’acostament, el contacte físic sincer... el meu cos reacciona en contra quan la meva ànima i els meus ulls estan implorant una carícia. Fa massa temps que ningú m’abraça, fa massa temps que no em deixo abraçar, que no permeto que ningú em conegui del tot... que no m’obro. Estimar no és tant dolent oi? Estimar significa donar i rebre, significa arriscar-se, guanyar... però també perdre. I suposo que això és el que m’espanta... perdre o no rebre, i sentir-me vulnerable, feble i que em facin mal. I llavors és quan em dic que no vull tenir parella, que no la necessito, que sola estic millor i continuo caminant fent cas omís a aquests sentiments. No tinc ni idea del que realment desitjo i masses contradiccions m’estiren per tots costats, però el cert és que fa dies que em noto toveta... com un osset de peluix abandonat al mig del carrer per la duresa d’un pensament intransigent.