12 hores

No em vull fer il·lusions, no vull avançar-me als esdeveniments, necessito evitar que el meu cap comenci a donar masses voltes. El que he viscut en 12 hores, durant tot un dia, ha saccejat alguna cosa dins meu. He sigut capaç de deixar-me portar pel moment, de poder gaudir del que m'ofereix la vida i em sento contenta de mi mateixa. He pogut traspassar les barreres que massa sovint m'han deixat aïllada del món i la realitat i he viscut sensacions i emocions que creia esborrades. He conegut a una persona, a una persona que comença a ser especial i interessant, una persona que m'està despertant sentiments oblidats. Però tinc por, em fa por la incertesa de la situació, em fa por el que pugui arribar a sentir, em fa pànic que ell no correspongui als meus desigs. Sé que és massa d'hora per pensar en tot això i que el que he de fer és viure el present i a mesura que vagin sorgint les coses anar actuant. Però és inevitable anar més enllà perquè sento que se'm desperta la possibilitat de poder començar alguna cosa. No vull deixar-me enlluernar per aquests sentiments, mantinc el cap seré i intento valorar i actuar en conseqüència, sempre caminant amb peus de plom, però el cert és que s'ha obert una clariana i un raig de sol m'il·lumina la cara. No sé què passarà, no tinc ni idea de com continuarà tot plegat, és impossible predir el futur i a vegades em costa no poder-ho controlar tot. En certa manera ara m'he tornat a amagar rera aquest vidre a on em sento protegida, però no és una fugida com altres vegades sinó més aviat una mesura preventiva i de cautela. Necessito no perdre'm i retornar al meu espai intern, pensar i païr aquesta experiència en solitari, poder ser sincera amb mi mateixa per poder-ho ser amb els altres.