Senyals i marques, cicatrius que s'endinsen en el fons de la nostra pell i que ja mai més en tornaran a sortir.
Creixem, aprenem, sentim, patim... i tot allò que vivim es queda clavat, en algun indret del nostre inconscient que massa sovint no sabem localitzar. No estem inmunitzats contra les experiències traumàtiques, no estem vacunats contra el sofriment, no tenim medicaments pel dolor emocional. Tenim una gran capacitat per fer front a situacions difícils i sovint sóm més forts del que ens pensem. Tirem endavant, continuem caminant i lluitant per fer-nos un lloc en aquest món d'incerteses i per trobar-nos a nosaltres mateixos... però quan menys ens ho esperem s'obra una ferida que creiem haver cicatritzat. Ràfagues d'antics records punyents brollen com la sang arterial i la por es fa mestressa de les nostres emocions. Tenim impregnada la memòria del dolor i del patiment, no podem negar allò que hem viscut i que ens conforma tal i com sóm. Són marques que portem gravades a la pell, marques de circumstàncies que potser ja són inexistents però que ens han deixat l'herència de les seves seqüeles.
El tEmps és com l'aigua que poleix les roques del riu, però el tEmps va lent. Cal aprendre a conviure amb aquestes cicatrius, cal aprendre a estimar-les i a curar-les. Però el que no podem fer és recrear-nos en el dolor que desprenen ni obsessionar-nos amb la seva presència. Formen part de nosaltres, això no ho podem evitar... de la mateixa manera que no podrem evitar el patiment que vindrà. Ens hem de fixar en les marques d'aquelles experiències que ens han fet somriure i viure la joia de la il·lusió, també formen part de nosaltres, també estan impreses en el nostre ser. Sóm un tot, un conjunt de cicatrius i marques... algunes ens desperten sensacions agradables i altres sensacions que voldriem oblidar. Però no oblidem, el cos no oblida, la ment no oblida... tant sols emmagatzema en el fons del nostre cor.
7 comentaris:
Una vegada vaig llegir en un dels llibres que tinc per aquí, que marxar lluny no era una solució, perquè les cicatrius les portes amb tu, sembla que no hi siguin però el dia menys pensat es faran presents i faran mal, les cicatrius formen part de naltros, ens han de donar experiència i si calen llàgrimes les treiem, les estimem perquè ja no marxaran i amb un petó i una abraçada conitnuaran fent camí al nostre costat. Força iruNa :)
Com bé dius, estem formats per tot de cicatrius... perquè el que realment ens fa créixer són les experiències que ens han deixat una marca. Però això no és dolent... no pas! per què a través d'això evitem talls futurs :) només dir-te que m'encanta ser al teu costat. Petonets carinyo ;)
Un post precios. Sempre he pensat que hi ha sentiments que quan menys t'ho esperen ressorgeixen de dins teu causant dolor. I no ho podem evitar. El que podem fer com molt bé dius és aprendre que les situacions que hem viscut i els sentiments que ens han provocat sempre seran a dins nostre.
Una abraçada.
Es un post precios :)
Ho has d'entendre com aquelles ferides físiques que tenim, quan ens trenquem un os. Cada cop que el temps canvia, la ferida ens fa la guitza. No sabem per què, però ens en ressentim. Res greu, simplement sembla que ens vulguin recordar que són allà. Doncs amb les ferides de l'ànima passa igual. De tant en tant treuen el cap. Res de l'altre món, només per dir que allò et va passar, que va fer mal, però també t'ha de servir per saber que ja són cosa del passat, que no estan obertes i sagnen.
no hem d'oblidar mai el nostre passat ni les marques que ens ha deixat, però amb l'objectiu que ens faci més savis i forts
Cesc, és exactament això el que volia dir! tu sempre m'entens... jeje
Sovint ens entestem a fer grans viatges o a fugir de nosaltres mateixos per no sentir el dolor d'aquestes cicatrius, sobretot quan encara supuren... però el cert és que sempre les portem a sobre i és més fàcil acceptar-les que fugir d'elles!
una abraçada guapo!!!
Yuna, carinyo!!! a mi també m'encanta estar al teu costat... i perdona si alguna vegada t'he fet sentir malament o he actuat de forma egoista i inconscient, t'asseguro que no ha estat la meva intenció fer-te mal. T'estimo massa i ets massa important com per jugar-me perdre el que ens uneix d'aquesta manera tant especial. Ja saps que ets una germaneta per mi, més que una amiga!!!
Sí Denea, això és el millor que podem fer... aprendre de les experiències viscudes i saber que les cicatrius que ens queden no ens fan més desgraciats sinó molt més savis si les sabem aprofitar!
una abraçada guapíssima!
XeXu, tens raó... no és res important, tant sols es tracta de sentiments que resorgeixen i que saccegen el present. El passat ja no tornarà, això és cert, però sempre hi ha el perill de repetir coses del passat que ens evoquin a experiències que creiem que ja havien cicatritzat i que això ajudi a reobrir ferides tancades.
una abraçada!!!
Jesús, aquí volia arribar jo... no podem oblidar ni ho hem de fer, perquè si oblidéssim segurament tornariem a ensopegar cada vegada amb la mateixa pedra. Els errors del passat ens ajuden a viure millor el present!!!
Sempre he pensat que eixes marques són les que ens donen personalitat, les marques, les cicatrius, les arrugues són les que ens aporten la nostra bellesa particular, el nostre passat i el nostre bagatge, i sempre he desconfiat d'eixes belleses inmaculades i pures que no posseïxen res enrere.
Publica un comentari