El final d'un llibre

Fa dies que agonitzo el final d’aquest llibre, fa dies que intento allargar l’arribada de la última pàgina, que temo el moment de tancar definitivament les tapes dures d’aquest company de somnis. Sempre m’ha costat acabar un llibre, no perquè se’m faci feixuc sinó pel desig impossible de que no s’acabin mai les paraules allí escrites.

És cert que hi ha llibres i llibres, que n’hi ha que t’enganxen i te’ls poleixes en quatre dies i n’hi ha que són carregosos però que acabes llegint mig per obligació moral auto imposada. Aquest últim que he llegit és dels primers. Abans de tenir-lo entre les meves mans ja somiava en assaborir les seves pàgines. El record desdibuixat però intens d’aquell primer descobriment (La sombra del viento) em perseguia des que el vaig acabar i la impaciència de reviure aquella escriptura que m’havia captivat em consumia l’espera.

La seva lectura no m’ha decebut, al contrari. El senyor Zafón, una vegada més, ha aconseguit arrencar-me més d’un crit i una rialla al mig del tren, ha despertat el meu afany d’escriure que mig dormisquejava d’avorriment i m’ha recordat la importància de l’apassionant joc de les paraules i la imaginació.

Quan un llibre m’agrada molt intento assaborir-lo al màxim, exprimint fins a la última gota de tinta de cada pàgina, olorant el perfum d’una història que queda suspesa a l’aire, esperant ser robada i viscuda intensament.

El final és un moment delicat, un instant que es veu venir amb l’inevitable avançament de les pàgines. Avui ha arribat aquest moment, avui n’he tancat les tapes i he sospirat amb un somriure al cor. No puc evitar sentir-me orfe quan acabo un llibre així, notar l’absència del seu escalf. És com si hagués perdut aquell refugi que m’emparava en moments d’avorriment, de tristesa, d’insomni, de trajectes feixucs, d’hores mortes esperant...

Sé que en vindran d’altres però aquest ha sigut especial i encara sento la intensitat de la seva presència acaronant-me el rostre.