batecs del tEmps

...en coma...

2009-06-04T20:30:00.004+01:00

Finalment els metges especialistes, després de dies i dies d’interconsultes, m’han donat el diagnòstic: el batecs del tEmps està en coma. No sé com agafar-me aquesta notícia, suposo que en el fons ja m’ho esperava... feia masses dies que no respirava. No em veig capaç d’elaborar un dol perquè sento que no l’he perdut del tot i m’aferro a l’esperança que algun dia es desperti i torni a bategar, però de moment m’he de conformar amb interminables nits de vetlla mirant la pantalla d’un monitor que no es belluga. Són moltes estones compartides i ha estat un company de viatge fidel i necessari en més moments dels que prefereixo recordar, són anys de reflexions escrites i llegides, de converses, de paraules, de somnis compartits amb persones especials, són nits d’insomni, instants de joia, llàgrimes d’emoció... són... és el batecs del tEmps.
El seu estat i el que això significa per mi m’entristeix, però hi ha una espurna que em manté la il·lusió i és que m’han xiuxiuejat que finalment la iruNa s’està atrevint a tocar la felicitat. La iruNa, aquella a qui estimo potser més que a mi mateixa, aquella que tots coneixeu, aquella que es deixa entreveure amb els seus escrits i comentaris... La iruNa viu, experimenta, creix i es redescobreix cada dia. La pena és que visqui aquesta nova vida lluny d’aquí i no puguem compartir les seves alegries. Suposo que és comprensible... té altres motivacions. Potser només necessita tEmps per replantejar-se el sentit d’aquest espai i per aquest motiu l’ha deixat aturat, en coma.
Jo em mantinc ferma en la il·lusió i l’esperança de que algun dia torni a sonar el “pip” d’un batec ple de vitalitat i la iruNa ens acariciï amb les seves paraules, però de moment la realitat és que el batecs del tEmps està en coma i que jo em retiro, observant la vida des d’un altre punt de vista.

Coneixement i responsabilitat

2009-04-29T22:22:00.001+01:00

Avui se m’ha revelat una frase: tot coneixement porta implícita una responsabilitat. És cert que quanta més informació posseïm sobre qualsevol tema més responsabilitat adquirim en aquest. Suposo que en base a aquest motiu neix l’expressió “la ignorància fa la felicitat”. Això no significa que sentir el pes de la responsabilitat ens privi d’arribar al concepte de felicitat (que no m’atreviria a descriure). Més aviat diria que la ignorància, la manca de coneixements, ens atorga un crèdit que ens avala davant la omissió d’aquelles accions que són requerides pel sentit de la responsabilitat. No obstant, també diuen les lleis que el desconeixement no ens eximeix de la responsabilitat. Per tant, podríem dir que la responsabilitat és inevitable, es presenti en el grau que sigui, i que depenent del nivell d’implicació de cada persona en una causa determinada aquesta serà major o menor.
La responsabilitat espanta i genera nombroses reaccions d’evasió i fugida. Resulta relativament fàcil evitar les responsabilitats però allò que determinarà la intensitat dels remordiments és precisament la consciència que es construeix amb el coneixement. Una persona serà més capaç d’evadir-se de la responsabilitat si no és prou conscient de la transcendència d’aquesta, si no posseeix els coneixements necessaris com per valorar, decidir i actuar en conseqüència.
Podríem anomenar molts exemples per il·lustrar el que estic intentant explicar, però el que més m’interessa i a través del qual he fet aquesta reflexió és el coneixement personal. Resulta complicat arribar-se a conèixer a un mateix, tenim infinitat de racons i parts de la nostra personalitat que naveguen en aigües invisibles i es requereix un treball pacient i laboriós per escodrinyar l’interior del nostre ser. Però avui me n’he adonat que com més em vaig endinsant en el coneixement de la meva persona més m’espanta la responsabilitat que se’m va dibuixant davant els meus ulls. Cada un de nosaltres és el màxim responsable de la seva pròpia vida i a mesura que anem coneixent aquelles parts més fosques i anem permetent que passin de l’inconscient al terreny de la consciència, més capaços som de prendre decisions fonamentades. El coneixement ens dona eines per utilitzar, la responsabilitat ens exigeix actuar i fer-ne l’ús més adient.

Però llavors em pregunto, és possible fer-ne un mal ús i que aquests coneixements serveixin per anar en contra del que et dicta la responsabilitat màxima, que és la vida? ...precisament és aquesta reflexió final la que més m’espanta, per damunt de la responsabilitat en sí que genera el coneixement. Perquè si som capaços d’obviar, a plena consciència, responsabilitats tant importants, quin sentit té tot plegat?

21 días

2009-04-13T22:33:00.003+01:00

Quan era petita recordo que li deia a la meva mare que volia viure moltes vides. Suposo que per aquest motiu sempre visc les coses amb molta intensitat, a vegades actuo sense pensar prou detingudament en les conseqüències dels meus actes i tinc tendència a embrancar-me en coses que no hauria. Ella sempre em responia que fes teatre, que d’aquesta manera em podria posar a la pell de diferents personatges sense comprometre la meva vida, sense arriscar-me a endinsar-me per camins sense tornada. En certa manera vaig seguir el seu consell perquè durant molts anys he estat fent teatre, però les ànsies de viure intensament no han sigut apaivagades per aquest art.
Fa uns dies vaig sentir a parlar d’un nou programa de televisió: 21 días. Es tracta d’una sèrie de reportatges a on la reportera, per explicar diferents problemàtiques, es passa 21 dies convivint i actuant amb persones que estan malaltes o tenen conflictes greus. Sota el lema de “no es lo mismo contarlo que vivirlo” ens venen un nou format de realityshow insultantment sensacionalista.
Podríem trobar certes similituds entre la filosofia d’aquests reportatges i el que us comentava abans, però crec que tot té un límit i que amb certes coses no es pot jugar, perquè el que està fent és jugar.
I jo em pregunto, com pot creure aquesta noia que podrà entendre només amb 21 dies i recolzada, seguida i controlada per tot un equip, la realitat de persones com les que veiem als seus reportatges? I el que és pitjor, com pot pensar que les seves vivències i el que explica pot arribar als televidents?

Ahir no tenia son i em vaig dedicar a mirar els vídeos d’un dels seus reportatges pel youtube: 21 días sin comer. Em bullia la sang d’indignació. Malgrat intentar endinsar-se en aquest món, la realitat és molt més crua que el que ella pot viure durant aquests 21 dies. No puc evitar pensar que tot plegat no és més que una frivolitat i això em fa mal. Estem parlant de temes greus i per arribar a aquestes conclusions no feia falta tot aquest espectacle. No sé què en penseu vosaltres ni si sabíeu de l’existència d’aquest programa... si teniu ganes i temps, us convido a veure’l i a compartir opinions.

M'imagino...

2009-04-08T21:12:00.002+01:00

Estic asseguda al racó, el pianista està immers en la partitura, marcant el compàs de l’exercici. Em toco el turmell, adolorit pel sobre esforç i calmo la coïssor... però no em puc agafar el cor, esquinçat per la frustració i el desencís, no puc acaronar-lo ni consolar-lo. Observo en la distància aquells cossos esvelts que ballen, la suor que es transparenta pels mallots, les expressions de superació i a cada nota em sento més lluny d’un impossible que no aconsegueixo ni olorar. Ella marca el dictat dels moviments que han d’executar i corregeix les equivocacions amb posat superb. Ni tant sols m’ha mirat quan m’he retirat de la classe i la seva indiferència em fereix, intensificant el sentiment d’inutilitat que m’envaeix. Sento que ja no puc suportar més tanta pressió i unes llàgrimes reprimides tallen línies corbes per les meves galtes. Em miro al mirall de reüll i no reconec la imatge que em retorna. Només desitjo que arribi l’hora de plegar i submergir-me sota una dutxa reparadora, recollir la roba bruta i fugir. L’energia que m’havia acompanyat al començar la classe m’ha abandonat, com sempre, en el moment menys oportú. Les esperances, la bona voluntat, els propòsits... tot s’ha enfonsat. Ja no sento el dolor físic, fàcilment suportable. Em bull l’ànima i un reguitzell d’insults dèspotes eclipsen la meva ment. Sé que en aquest estat és impossible fer res bé i prefereixo endinsar-me en l’auto compassió d’aquell racó, amagant-me rera l’excusa d’una lesió sobre dimensionada.

Navego pels records i revisc aquells sentiments com si encara estigués arraulida en aquella cantonada, arraconada al costat del mirall que tantes frustracions m’ha brindat. Ha passat el tEmps i amb ell les coses han canviat, però aquella època resta suspesa a l’aire, com si un sospir s’hagués endut la meva ànima, deixant aquella imatge intacta en el bagul de la meva memòria, a l’espera d’una reconciliació massa dolorosa per poder afrontar.

M’imagino sortint d’aquella sala, obrint una nova porta d’oportunitats, entrant en un món on la música, la dansa i la màgia ballen un compàs harmònic. Cares somrients i afables que em conviden a compartir l’emoció del moviment espontani. Un espai on les regles, les normes i les exigències no hi tenen cabuda, on l’emoció traspua sensibilitat a cada pas. M’imagino deslliurant-me de la presó d’un cos maltractat, despullant-me de la culpa i la impotència i deixant-me conduir per la llibertat d’aquell àngel que temps enrera sentia en ballar... abandonant el mirall i el dolor. M’imagino i sento com aquest nus es va desfent. M’imagino i desitjo algun dia poder entrar en aquesta sala i superar el bloqueig que em manté apartada d’un món que havia estat el motor més potent que mai he sentit. M’imagino, des de la soledat d’una habitació tancada, podent deslliurar-me de les cadenes que jo mateixa em vaig lligar, fugint de l’horror i la desesperació. M’imagino i desitjo, mentre unes llàgrimes de nostàlgia i tendresa em cobreixen aquest cor compungit.

jhOrdi

2009-04-04T20:10:00.003+01:00

Us presento en jhOrdi. Des d’ahir a la nit aquest petit animaló s’ha convertit en el company indispensable per riure en una vetllada i per pujar els ànims a qualsevol festa. Perquè no s’enfadi us explico la correcta pronunciació del seu nom. La gràcia rau en la J ja que es pronuncia com la J castellana, quedant d’aquesta manera un nom divertit que va sorgir enmig de la festa després d’unes quantes propostes i votacions. Vam procedir al bateig i a partir d’aquell moment no es va separar de nosaltres en tota la nit. La jh és el símbol que ens hem tret de la màniga per descriure la pronunciació i la O majúscula corona la paraula en honor a la panxota que té la nostra mascota.
Té un magnetisme especial que atrau les mirades de la gent, que provoca somriures i cares de complicitat. Passant de mans en mans, ballant i triomfant, en jhOrdi és el meu nou company de batalles nocturnes. Sempre riu i està content. Ha sigut una ganga que penso aprofitar ja que el preu d’adquisició va ser per riure i el resultat sorprenentment positiu. Però el jhOrdi sense la gent, sense la música, el cel negre i les rialles compartides no té vida. És amb les bromes dels amics que adquireix personalitat, és amb les nostres ganes de festa que modelem el seu caràcter i convertim un simple ninot de peluix en la icona de la diversió.
Si algun dia sortiu per una discoteca o un bar i us el trobeu saludeu-lo sense vergonya, a ell li agrada molt conèixer gent i ser el centre d’atenció.

batEgant...

2009-03-23T23:06:00.001+01:00

Ja fa un mes des que vaig escriure l’últim post... el tEmps s’entesta en seguir bategant i sento com una nostàlgia estranya quan penso en aquest petit espai. Encara no ha arribat el moment que espero, encara no m’ha embriagat la màgia necessària per tornar a omplir d’escrits aquest tresor que esguarda pacientment, però el que tinc clar és que no vull que es vagi apagant com una espelma sense oxigen.
Últimament sento batzegades d’il·lusió que m’impulsen a començar a escriure però em faig enrera per culpa d’una potser estúpida promesa que m’havia fet a mi mateixa: no tornar a engegar l’engranatge fins que les peces estiguessin reparades. Però quan me n’adono que aquest moment pot no arribar i el tEmps pot esborrar el rastre d’un somni incandescent, sento la necessitat de plasmar el desig d’encendre un llumí per revifar les brases i bufar suaument perquè l’escalf impregni el meu cor d’esperança.
M’estimo massa a la iruNa com per deixar que es desdibuixi en l’oblit, us aprecio massa com per renunciar als vostres comentaris. I potser les coses no seran com abans, però què és el que resta immòbil al pas del tEmps?
Aquests últims dies m’han estat acompanyant altres coses... llibres, paraules escrites en la intimitat, vivències que m’omplen d’experiència... i sobretot una música que s’ha convertit en la meva particular banda sonora del moment. Per aquest motiu vull compartir amb vosaltres una espurna d’aquesta vida que continua bategant des de la distància...

I què millor per mantenir viu aquest espai que la música?

Amb una mica de calma...

2009-02-22T23:01:00.001+01:00

Aquest blog no ha sigut mai una obligació per mi, al contrari, sempre ha sigut un espai de desconnexió, de reflexió i d’intimitat, un món que m’ha obert les portes a conèixer persones increïbles. Malament el dia que es converteixi en una exigència més del dia a dia, que ja en tenim prous!
Però sigui com sigui, la qüestió és que últimament el meu ritme de publicacions i de visites a altres blogs ha baixat considerablement. No en sabria explicar el motiu perquè ni tant sols l’entenc jo, només sé que moltes nits quan arribo a casa no tinc ni ganes d’encendre l’ordinador i prefereixo estirar-me al llit a llegir o fer altres coses que no faria si estigués enganxada a internet. Potser és que necessito fer una parada o simplement agafar-m’ho tot amb més calma, però el que no vull és atabalar-me pensant en que he d’escriure i comentar. Ja porto 3 anys dins la blogosfera i he passat èpoques de tot, però el que veig últimament és que està entrant gent molt potent, molt implicada, amb idees que mouen a moltes persones... i també m’agrada veure com vells amics que van començar del no-res s’estan forjant un lloc ben considerat. Però tot això no deixa de fer-me sentir cada vegada més petita. Mai he tingut pretensió de ser ningú aquí dins però a vegades veure com hi ha gent que creix i creix fa que jo em senti insignificant. Segurament estic en un moment delicat en què aquestes coses m’afecten més del que voldria, però el cert és que no em sento prou a gust amb el que dic ni amb qui sóc. La prova és la meva manca de paraules, la meva absència d’idees, la meva apatia blogaire.

No us vull dir adéu perquè sento que encara he de compartir moltes coses amb vosaltres, però em sento amb el deure moral de dir-vos, encara que no us ho pugui explicar massa bé, que potser no em tindreu tant sovint entre vosaltres. I se’m trenca el cor al escriure aquestes línies, perquè sento que alguna cosa s’ha perdut dins meu, alguna cosa que havia recuperat però que s’ha tornat a esmicolar. No puc ser la iruNa que m’agrada ser i que sé que vosaltres aprecieu... i els motius no són els mateixos que fa tEmps, són uns altres que tampoc entenc. Només em queda respirar i agafar-me la blogosfera amb una mica de calma... amb l’esperança que aviat torni la màgia d’aquesta vida que tinc aquí.

Explosió de records

2009-02-12T23:22:00.001+01:00

Sento que el cap m’està apunt d’explotar. M’agradaria poder deixar de pensar ni que fos tant sols per un instant. No paren de bombardejar-me records i sensacions que no em deixen respirar. Imatges que passen pel meu davant, com si fossin els fotogrames d’una pel·lícula. Tanco els ulls amb l’afany de foragitar-les però en la foscor encara s’intensifiquen més. No és que siguin records que vulgui oblidar, al contrari, però que et vinguin tots de cop i sense avisar atabala.
Em sembla que no havia parlat mai aquí del tema d’aquesta manera i em temo que m'allargaré més de lo habitual, però avui necessito buidar tots aquests records o sinó la son serà incapaç d’abraçar-me aquesta nit.

Tot ha començat amb el punyal que m’ha clavat el record d’en Vicenç... no sé ni tant sols perquè m’ha vingut a la ment, però el cert és que de sobte he notat l’enyorança d’aquells bons moments en què sentia la joia de tenir algú al meu costat a qui estimava. Tot allò ha quedat desdibuixat amb el pas del tEmps i em sorprèn aquesta intromissió de nostàlgia.
A partir d’aquí ha sigut com una explosió de focs artificials, colors barrejats, sons intermitents, ensurts i somriures. Però per escriure-ho hauré d’ordenar aquests records ja que em veig incapaç de poder-ho plasmar tal i com m’ha vingut a la ment.
Llavors he recordat el Dani... aquell primer encontre passional, animal, boig... i tantes altres imatges de moments que he compartit amb ell. Nits desenfrenades, paraules que no s’han dit, llenguatge corporal... comoditat. No sé a on col·locar-lo, tot i tenir clar que no n’estic enamorada, per què portem quasi un any i mig veient-nos de tant en tant?
I el David... el “morbo” d’allò prohibit, un joc de seducció que va durar dos anys i que va acabar amb un encontre que prometia més del que va resultar ser. Però prefereixo recordar tots aquells moments previs, la motivació d’anar a una feina d’estiu que tant sols feia pels diners, els instants fugaços en què ens havíem d’amagar, les mirades furtives, la quantitat de missatges divertits que no deien res però ho deien tot... no puc evitar un somriure i malgrat tenir molt clar que la història s’ha acabat, m’agradaria tornar-lo a veure algun dia i saber com l’hi van les coses.
L’Emilio... tants matins compartint el cafè a hores intempestives abans d’entrar a treballar. Converses divertides, algú a qui explicar-li el dia anterior, algú amb qui compartir la son d’aquells instants... afalacs, “piropos” i paraules cada vegada més pujades de to. Fins que la sinceritat va fer acte de presència i les coses van ser més senzilles. Recordo aquell missatge que vaig contestar sense pensar, recordo pujar l’escala del pis d’amagat perquè no ens veiessin els veïns... encara no entenc perquè ho vaig fer, va ser només una forma de dir-nos adéu o necessitàvem satisfer la curiositat que s’havia anat forjant durant tants mesos?
I el Carles... la meva espina clavada. Com més temps passa més ganes tinc de tornar-hi però més lluny veig la possibilitat de tornar a sentir el mateix perquè cada dia sóc una mica més diferent que llavors. Va ser una història digna del surrealisme però recordo la intensitat d’aquelles hores, la por inicial de lo desconegut, el descobriment de sensacions reprimides, l’alegria de l’endemà i aquell desig d’acabar el que un dia vam començar. M’agradaria dir-li tot el que no em vaig atrevir a dir-li... i sobretot, tornar-me a sentir com aquell dia.
També m’han vingut a la ment aquells que no vull recordar, aquells de qui a penes en sé el nom. Uns per obligació, altres perquè anava massa borratxa per ser conscient del que feia... imatges borroses que se’m claven, però sobretot sensacions i sentiments que desitjaria aniquilar de la meva memòria.
I seguint amb aquest regust desagradable m’ha vingut a la memòria el Jose... el tio i la relació més estranya que he tingut mai. Encara és hora que ho entengui, potser necessito que passi més temps i que les ferides que encara són massa recents aprenguin a cicatritzar-se. Nits de soledat que preteníem omplir compartint un llit massa estret, silencis que parlaven d’incomunicació, escenes distants, confessions que no hagués hagut de fer... il·lusions que no hagués hagut de sentir. No em puc enfadar, jo també el vaig utilitzar, però el final va ser inesperat i molt diferent del que m’havia imaginat... i m’ha deixat un regust de boca estrany.
Però el que m’embriaga són els records del Jordi... de com m’estremeixo amb el contacte de les seves mans al meu cos, dels seus llavis, de la seva delicada però passional manera de fer l’amor. I segurament vaig confondre els meus sentiments, o potser més tard els he volgut reprimir al ser conscient de la seva postura, per protecció. Però em moro de ganes de tornar-lo a veure. Tot i saber que serà difícil i que seria millor no alimentar més aquesta relació, no crec que fos capaç de dir-li que no... a ell no.

Sento que tot està tant viu dins meu que em costa contenir aquesta explosió d’emocions. I em pregunto perquè em ve ara tot això al cap, quin sentit té escriure-ho... recordo i revisc, penso i reflexiono sobre tot el que he après de cada situació, de cada persona... perquè m’agradi o no tot això forma part de la meva història personal. Però el més important no són els fets sinó la realitat de la meva vivència en cada un d’ells, que és la que em conforma tal i com sóc.

Carnet d'identitat

2009-02-10T23:14:00.003+01:00

Encara duc el carnet a la butxaca... el podria estripar, el podria fer desaparèixer de la meva vida però no vull. Ja no té la utilitat d’abans, ja no el trec ni el faig servir, però sempre el porto a sobre per sentir-me segura. Sé que el millor per tirar endavant i deixar-ho tot enrera seria cremar-lo, però encara sento un apressi especial cap a aquella identitat i desproveir-me d’ell em fa massa por.
Un bon dia em vaig afiliar a una societat secreta, em vaig enamorar d’aquell ideal que havia creat la meva ment i vaig intentar ser-hi fidel. Aquell nou carnet em donava una identitat i sobretot un sentit. Vaig lluitar amb totes les meves forces per aconseguir els objectius que em dictava aquella veu, vaig sacrificar molts aspectes de la meva vida, fins i tot la salut. Mai havia sentit una força tant gran com aquella. Vaig deixar de ser jo i em vaig convertir en aquell carnet. Ja no n’estic orgullosa, al contrari... però forma part de mi i malgrat que encara estic pagant les conseqüències d'aquella afiliació, estic intentant entendre i comprendre les raons que em van dur a caure en aquell engany.

Com una llaminadura enverinada, recoberta d’una fina capa dolça, atractiva i atraient. Encara puc notar el seu gust desfent-se per la meva boca i aquella fragància recorrent tots els porus de la meva pell. Però començo a ser conscient del que comporta aquest carnet i el que més m’espanta és pensar en què algun dia pugui tornar a identificar-m’hi.

La realitat del pas del tEmps

2009-02-07T02:33:00.001+01:00

No podem anar en contra de l’inevitable pas del temps. Podem resistir-nos a créixer, podem amagar-nos de les responsabilitats, podem refugiar-nos en un món de bogeria creat a la nostra pròpia mida, però tard o d’hora la vida ens estira i hem d’aixecar el cap, obrir els ulls i acceptar el que veiem.
Quan ets petit et creus invencible, vius en una realitat de jocs i satisfaccions immediates. Quan ets adolescent sents els batecs d’aquells impulsos que et fan somiar en una vida plena de possibilitats. Però arriba un dia en què te n’adones que les coses han canviat i et comences a fer preguntes. Has acumulat experiències i records i mires enrera, jutjant una vida feta que se’t presenta propera però alhora estranya. Mires endavant i et planteges més interrogants, mentre sents les agulles del rellotge com segueixen marcant un temps cada vegada menys pacient. I una punxada al cor et desperta. No és possible tornar enrera i sents que el temps se t’escapa de les mans com l’aire invisible d’una nit de turmenta. Ell continua corrent i si no segueixes el seu ritme pots perdre’l pel camí. El present es tenyeix de plusquamperfet quan no aconsegueixes somriure al futur.
Potser un dia vaig lluitar per somnis de grandesa que m’havien atrapat les il·lusions, però la realitat es va encarregar de plantar-me al davant un terra a on col·locar-hi els peus i ara no sé cap a on mirar. Només sé que no em vull quedar enterrada en una resistència marcada amb una data de caducitat passada. Tot en aquesta vida té una doble lectura. La vida ens dóna les oportunitats per llegir amb les ulleres de l’esperança i el temps ens recorda que no podem badar en l’aprenentatge.

La màgia de fer les coses per amor

2009-02-04T21:26:00.001+01:00

Em sembla que no tinc paraules per expressar el que ha significat aquest cap de setmana per mi. Portava moltes setmanes preparant les sorpreses, imaginant cada moment, il·lusionant-me al pensar en tot allò que creia que podria fer-la feliç. Sentia un gran desig de demostrar-li, d’alguna manera, el que l’arribo a estimar. Aquesta era una data especial i la oportunitat ideal per desplegar totes les meves dots i aconseguir el que no havia fet mai. Des que tinc us de memòria la organitzadora de festes i sorpreses sempre ha sigut ella i la veritat és que hi té la mà trencada. Té un sisè sentit per captar els tripijocs i cada vegada que l’hi hem volgut fer alguna cosa ens ha enganxat, realment és una mossa complicada de sorprendre.
El dissabte va començar amb un cop d’efecte que sabia del cert que no s’esperaria. Jo estava nerviosa, necessitava que tot anés bé. Hi havia molta gent en joc i a vegades és difícil controlar que ningú la cagui i fiqui la pota amb algun comentari inoportú. Volia que tot fos perfecte. No vaig aconseguir relaxar-me fins que va passar tot. Van ser tres dies plens d’intensitat però que recordaré tota la vida. Em va agradar veure com, a mesura que anava passant el dia, s’anava relaxant i per primera vegada des que la conec, es va deixar conduir sense oposar resistència ni voler-ho controlar tot, sense estar pendent per si descobria alguna cosa. No sé si va ser mèrit meu però la qüestió és que va aconseguir gaudir de cada instant, de cada regal, de cada sorpresa, de cada rialla, com si tornés a ser una nena petita. I tot això m’ha fet extremadament feliç. Portava tants dies de preparació, de nervis, amagant coses, dient mentides (per una bona causa és evident), que ara que ja ha passat tot... em sento estranya. Tinc la sensació que no ha sigut real, que ha passat com un sospir, perquè realment ha sigut tant increïble que sembla impossible.

M’he sorprès a mi mateixa de la capacitat d’organització que tinc. No era conscient de la quantitat d’estratègies i recursos que puc treure per solucionar problemes i aconseguir objectius. Tothom em va felicitar per la currada i alguns, en plan conya, em deien que em contractarien per organitzar festes. Però a banda de descobrir aquestes capacitats que creia inexistents en mi, el que més il·lusió m’ha fet és veure la seva cara de felicitat, de sorpresa i d’agraïment. No m’havia sentit mai així... és increïble sentir l’emoció de poder regalar moments inoblidables a la persona que més m’estimo d’aquest món, com si tingués a les mans una bareta màgica que donés felicitat. I és que sento que es mereix això i molt més. I em sento impotent perquè no puc arribar a expressar l’amor que sento, és tant gran que no hi ha paraules ni fets que es puguin equiparar a aquest sentiment. I per aquest motiu he volgut muntar-li tot això aquest cap de setmana. He aconseguit coses que creia impossibles... i és que potser sonarà a tòpic, però en aquest cas és ben cert que l’amor mou muntanyes.

Ella

2009-01-28T21:24:00.002+01:00

Sé que m’amaga alguna cosa del seu passat, sé que no m’ho ha explicat tot, que no ha estat capaç de sincerar-se amb mi. No li ho retrec, l’entenc. Segurament no pot afrontar-ho, no pot ni tant sols articular les paraules que de mica en mica puguin anar deslligant els nusos que el temps ha anat estrenyent. No faig preguntes, no m’agrada forçar a la gent i respecto els silencis, però alguna cosa em preocupa. No puc comprendre què s’amaga darrera aquesta aparent fragilitat; quina foscor, quines turbulències van sacsejar la seva seguretat i estabilitat. Em sento impotent perquè no sé com ajudar-la, perquè em manca informació.
És extremadament sensible, una figureta de porcellana, la veu fina i la cara angelical. L’abraces i no la trobes, se t’esfuma entre els teus braços, s’evapora entre dos sospirs. Alguna cosa en ella me la fa inaccessible, i em fa mal pensar que no puc estar a l’alçada de les seves demandes silencioses. Ella ho sap tot de mi. Ella va ser de les primeres persones que va adonar-se que no estava bé. Vivíem juntes. Sempre recordaré aquell dia que va entrar a la meva habitació i amb la cara compungida em va preguntar si tenia problemes. Encara puc notar la seva preocupació però sobretot, el seu respecte i suport. Ella sempre ha estat allà, sense fer soroll. I em pregunto si ella també sent que jo estic al seu costat. Se m’escapen coses importants, ho sé... però he d’aprendre a caminar a les fosques i allargar la mà perquè me la pugui agafar quan la necessiti, sense fer preguntes.

Marina

2009-01-25T21:28:00.008+01:00

Avui, finalment, l'he acabat. Feia molts dies que pregonava la lectura d'aquest llibre. El vaig començar amb un cert recel, les últimes novel·les de Zafón m'havien encisat i temia que aquesta publicació, anterior a les llegides, em decepcionés. El vaig deixar a la meitat, sóc de les que llegeixen més d'un llibre alhora, perquè el termini de la biblioteca m'apressava a acabar l'altre que també havia començat paral·lelament. El vaig acabar fa poquet, el vaig tornar i em vaig endinsar de nou en l'escriptura d'aquest autor, redescobrint la passió amb què normalment devoro les seves pàgines.

No m'ha decepcionat, gens ni mica. M'ha encantat i se m'ha fet curtíssim. Avui he tancat la última pagina i una sensació de tristesa s'ha instal·lat sobre la meva espatlla... com una vella papallona negra.

Sé que alguns de vosaltres el teniu a la llista d'espera, jo us el recomano sense cap mena de dubte. I avui mateix començaré el següent... en tinc uns quants esguardant l'oportunitat de brindar-me les seves històries!

Clarobscur

2009-01-21T22:02:00.002+01:00

Ets dins una cambra fosca, o això creus. No veus res. Fa tant que estàs allà que has perdut la noció del temps i ja no ets conscient de l’espai que t’envolta. Els records del que havia estat aquell indret han quedat desdibuixats en la teva memòria. Ja no intentes pensar en com et movies abans de que tot quedés fosc, en com et senties... saps que és inútil malgastar energia. T’has acostumat a viure enmig de la foscor i hi estàs prou bé. Una estranya sensació de protecció i seguretat t’embolcalla, com uns braços invisibles que et rodegen i et bressolen sense cantar-te cap cançó.
De sobte una petita escletxa de llum s’obre camí entre la foscor, corrompent la tranquil·litat d’aquell equilibri. Al principi no saps què és i t’espantes. Com una daga penetrant en l’interior del teu cos, t’apartes instintivament del reflex blanc que taca una de les parets de l’habitació, deixant un regalim de suor al terra. No pots mirar-ho, et fan mal els ulls i et protegeixes amb la mà. Desitges que aquella intromissió sigui fortuïta, que aquell feix de llum marxi ben aviat, que torni la foscor. Aquella llum et molesta violentament.
Però l’escletxa no es desfà. De mica en mica et vas acostumant a la seva presència, al principi tant incòmoda, i descobreixes que no és tant terrible la convivència entre la foscor i el fil de llum. A mesura que dediques més temps a observar les sinuoses corbes de la llum, el clarobscur que tenyeix d’ombres allò que abans no tenia forma, aquella petita llum va augmentant d’intensitat. Comences a ser conscient de l’espai que et rodeja, comences a recordar, a través de l’observació del teu propi cos, com ets i qui ets. Un tímid somriure camina lentament cap a la llum i li xiuxiueja paraules d’agraïment.
Cada dia que passa hi ha més llum a la cambra i els racons que encara estan humits de foscor et molesten. T’atrau la clarividència de la llum, la simplicitat, la il·lusió, l’energia, la vitalitat que desprèn, i no et canses de mirar-la, desitjant poder tocar-la una mica més. Llavors sents un regust a resclosit, et gires i veus aquella cantonada a on havies estat tant de temps... i penses en com ha canviat tot.

I és que com més t’envoltes de foscor més la desitges i més intensament refuses la llum, perquè et molesta. Però quanta més llum et rodegi menys ganes de foscor tindràs. Per què no tenim tots sempre una espelma encesa quan s’apaguin els llums? Seria una bonica manera d’evitar caure en l’absoluta foscor.

Un parell d'anècdotes sobre dofins

2009-01-18T01:37:00.004+01:00

Avui, en honor a les apassionants classes sobre cetacis de la Laia, us explicaré un parell d’anècdotes reals sobre dofins, ja que fa uns anys vaig tenir la sort de poder estar a un parc aquàtic de Tenerife a on fan delfinoteràpia i vaig estar parlant durant unes quantes hores amb un dels cuidadors. Els dofins són uns animals que desperten una simpatia innegable. El seu somriure permanent, la seva dolcesa, les històries que els envolten... A banda d’instruir-me sobre el seu comportament, vaig poder-ne acariciar un. La seva pell té un tacte molt especial que no sabria com descriure, no havia tocat mai una superfície com aquella i la veritat és que vistos de tant a prop fan molt de respecte.

Un dia el cuidador (a qui direm Carles perquè no en recordo el nom) estava netejant la piscina d’un dofí mascle una mica especial. Feia poc temps que els havia arribat d’un altre aquari i havien rebut avís de que es tractava d’un exemplar una mica agressiu. Provenia de l’oceà i no s’havia acabat d’adaptar a la vida en captivitat. El dofí nedava a prop seu, passant molt arran del seu cos. Va començar a donar cops de cua a l’aigua, perquè li arribessin les ones submarines i per avisar a l’intrús que no estava a gust amb la seva presència. En Carles va continuar com si res tot i haver rebut i processat l’avís. Al cap de poc el dofí va començar a mossegar l’aigua al seu costat i en Carles va intentar mantenir la calma davant la clara invitació a marxar que li oferia el dofí. En veure que continuava allà, el dofí se li va acostar nedant per sobre, va obrir la boca i li va agafar el cap. No va fer força, si ho hagués fet l’hagués destrossat. Els dofins ens podrien matar amb un simple cop de cua. Després de veure aquest comportament en Carles va sortir fora de la piscina, sense haver acabat la seva feina. No volia posar a prova la paciència d’aquell dofí. El que més em va agradar d’aquesta anècdota és constatar que els dofins no són una raça violenta de per sí, que abans de fer-te mal t’avisaran unes quantes vegades.

També vaig tenir la sort de poder presenciar un entrenament de dofins per l’espectacle que oferia aquell parc aquàtic. Hi havia una cria de dofí que encara era massa petita per formar part del show però que no es podia separar de la seva mare. Ja sabeu que les cries s’estan uns quants anys al costat de la mare fins que entren a l’edat adulta. Doncs era molt divertit i tendre veure com aquell dofinet petit intentava imitar tot el que feia la seva mare, que no era precisament fàcil. Els entrenadors marcaven l’inici i final de les acrobàcies amb un xiulet i si ho feien bé els premiaven amb una mica de peix. Quan els tocava practicar els girs (allò que treuen mig cos sobre l’aigua i donen voltes sobre sí mateixos), el petitó també s’hi va posar i per sorpresa de tots l’hi va sortir bé. Però quan l’entrenador va xiular i la resta de dofins es van aturar, ell continuava voltant i voltant. No hi havia manera d’aturar-lo, estava tant emocionat que no feia cas de les indicacions de ningú. Tots els que vam presenciar l’escena ens vam posar a riure perquè finalment el dofí es va aturar, després d’una bona estona de donar voltes, marejat com una sopa, i la mare s’hi va acostar per fer-li unes quantes moixaines. Va ser un d’aquells moments tant especials que sempre més recordaré.

Espero que us hagin agradat les històries... estaria hores parlant sobre el tema, però reconec que em podria arribar a fer pesada. Si més no m’ha fet il·lusió compartir aquests bocinets amb vosaltres!

L'Odalisca (Relats Conjunts)

2009-01-17T02:07:00.004+01:00

(Nova proposta de Relats Conjunts... animeu-vos a participar!)

La vida els havia unit injustament.

Ella era bella, l’Odalisca més bonica d’aquell harem. Tenia la pell blanca i fina, els cabells li onejaven com un vestit de seda al vent. Les seves faccions eren encisadores, les proporcions del seu cos ideals. Tothom l’admirava, ningú es podia resistir als seus encants i tant homes com dones es quedaven sense alè quan la veien. Havia posat per pintors famosos, que havien embogit per no poder tocar ni un centímetre d’aquella escultura tant dolça. Era una fidel servidora i sabia exercir a la perfecció l’art que la naturalesa li havia regalat amb aquell cos. Ella no parlava mai, tant sols mirava i es movia, en tenia prou amb magnetitzar els ulls de qui la observava a través de les corbes sinuoses dels seus pits i malucs, dels moviments de les seves mans i braços.

Ell era el millor músic de les contrades. Tenia el do de crear el silenci enmig d’una baralla a les primeres notes que acariciaven els seus dits. Ningú no havia sentit mai tocar com ho feia ell. Era capaç de fer sonar música celestial de qualsevol instrument. Sempre s’asseia amb les cames creuades, es cobria els genolls amb una túnica daurada, i es deixava portar pels batecs del seu cor. No sabies a on s’acabava la seva respiració i a on començaven els primers acords. Tot ho impregnava de bellesa amb la seva música.

La vida els havia destinat a conviure en una mateixa cambra, a les ordres del Sultà. No es podien tocar, ho tenien prohibit... i cada nit ploraven en silenci per la injustícia de saber-se privats dels plaers que tots els altres podien tenir. Ella era sorda i ell era cec.

La vida els havia unit injustament.

Mirar enrera

2009-01-11T20:16:00.006+01:00

Últimament me n’estic adonant que m’encanta aturar-me i mirar enrera, fer un repàs a tot el que he viscut fins ara. Fa molts anys que ho faig, i de forma inconscient, suposo que per aquest motiu penso que és una tendència innata en la meva persona, que aquesta manera de ser forma part del meu caràcter. M’encanta quedar-me quieta i reviure moments de la meva vida, fer un viatge imaginari pels anys que em precedeixen. Suposo que aquesta activitat em serveix per entendre una mica més el meu present i la persona amb qui m’he convertit, per poder reflexionar i canviar tot allò que no m'agrada de mi i potenciar el que em fa sentir orgullosa.
Algú l’altre dia parlava de la història personal de cadascú, doncs jo moltes vegades sento que necessito repassar-la. M’entendreix pensar en tot allò que he viscut, en com m’he comportat, en com he sigut, en el que he pensat i sentit. No considero que sigui una actitud egocèntrica, tant sols són instants de reflexió, moments que dedico exclusivament a pensar i recordar fets, sensacions i persones que m’han marcat. Quan sona una música especial, quan veig un paisatge nostàlgic, quan miro per la finestra d’un tren en moviment... quan m’estiro al llit i tanco els ulls, viatjo en silenci per les vies del passat, impregnant-me de l’aire dels records i la memòria dels sentits.
I em pregunto què m’aporta tot això... i perquè tendeixo a mirar enrera enlloc de mirar endavant. No vull caure en l’error de creure en la típica frase de “qualsevol tEmps passat va ser millor”, però a vegades m’espanta veure la incapacitat que tinc en molts moments de mirar cap endavant, de construir nous projectes, de pensar en il·lusions futures. És com si el vagó del meu tren s’hagués aturat i jo estigués asseguda d’esquena, observant el paisatge que ja havíem deixat enrera. Em fa por girar el cap i adonar-me’n que no puc veure el que vindrà. I en aquests moments és quan prefereixo quedar-me asseguda i viure enmig dels records passats, esperant que el tren torni a posar-se en marxa.

La incomoditat d'alguns moments

2009-01-08T20:42:00.002+01:00

Entro a una botiga de regals del poble, la meva amiga n’hi busca un per la seva mare. Entremig del batibull de gent em topo amb la propietària, que se m’acosta amb aquell somriure fals i em saluda. Jo li segueixo el joc fent-me la simpàtica, no tinc ganes de males cares.
- Encara balles?
Odio aquesta pregunta. Mai m’ha agradat donar explicacions del que faig o deixo de fer i encara menys a persones amb qui no tinc relació. Quantes vegades me l’han fet? Ja n’he perdut el compte. Fins i tot he creat un discurs mínimament passable per donar una resposta satisfactòria, apta només per xafarders, massa farcida de falsedat per persones sinceres.
- No, què va... és que [...]
I llavors veig aquella cara de pena i decepció que rellisca de la seva cara i m’empastifa els peus. I jo que intento esquivar els seus esquitxos però no me’n surto, sempre acabo amb la roba bruta i l’ànima foradada.
- No t’ho deixis... ho feies molt bé, no t’ho deixis... ostres... – i silenci, i una mirada que em fulmina el somriure.

M’entren ganes de sortir corrents, de llençar-li a la cara paraules desagradables perquè li cusin la boca i l’hi arrenquin els ulls. No suporto aquestes situacions i en els pobles es donen cada dos per tres. D’acord que segurament aquest és un tema amb el qual sóc especialment sensible, però per què la gent sempre té la virtut d’entaforar el dit a la nafra i regar-la amb la sal de la inoportunitat?

S'acaba el primer dia de l'any

2009-01-01T23:50:00.004+01:00

De tant en tant m’agrada aturar el tEmps i asseure’m a rellegir paraules passades que jo mateixa vaig escriure, viatjar a un passat que a vegades queda massa llunyà de la meva memòria. Tinc unes quantes llibretetes plenes de moments viscuts, però ahir no les vaig tocar, ahir vaig recuperar antics posts de l’any passat i de fa dos anys. No sé si va ser perquè ahir era l’últim dia de l’any o perquè va coincidir aquest desig amb la data del calendari... la qüestió és que em vaig deixar endur per les reflexions que mesos enrera feia, pels sentiments que m’envoltaven, per les paraules regalades en forma de comentaris de tots aquells que encara seguiu al meu costat i d’aquells que s’han perdut pel camí.

Potser el que destacaria més és el balanç que vaig fer en acabar l’any 2007... havia sigut un any molt negre i l’acabava amb l’esperança que aquest any que ja hem acabat fos millor. I així ha estat. Ara, mirant enrera, me n’adono de totes les coses que han passat durant el temps que fa que tinc aquest blog, de tot el que he après, de tota la gent increïble que he conegut, de tots els moments que he compartit, que no han estat pocs! I estic molt satisfeta d’aquest petit refugi virtual, del caliu que tots plegats l’hi heu anat donant.

No volia fer balanç d’aquest any, de fet ja hem entrat al 2009, aviat s’acabarà el primer dia del nou any... però sento la necessitat de dir que estic molt agraïda per tot el que m’heu donat sempre, sobretot els que em coneixeu des de fa temps, i de totes aquelles personetes que he conegut aquest any passat i que en poc temps s’han convertit en imprescindibles.
Recordo moments difícils, moments en què fins i tot vaig abandonar aquest blog i a tots vosaltres, sense explicacions. Recordo amb tendresa quan vaig tornar i la rebuda que vaig tenir. I només us puc dir que ahir, llegint tEmps passats que formen part de la meva història i de la història d’aquest blog, em vaig sentir afortunada per tenir-vos! I desitjo, de tot cor, que en aquest 2009 puguem seguir compartint les nostres vides com fins ara!

Orgasme compartit

2008-12-28T23:11:00.003+01:00

(Després de passar per cal XeXu m'ha vingut la inspiració... a veure si ell s'anima també a escriure algun relat eròtic! jeje... bé, si és que d'això se'n pot dir eròtic és clar.)

La tènue llum de les espelmes acariciava els seus rostres amb tendresa, acaronant cada racó com un vel de seda. De fons començaven a ballar els primers acords d’aquella cançó que els havia fet volar tantes vegades. Les seves mirades es van trobar entre els coixins del sofà. Es van acostar lentament, aquelles pessigolles de desig feia estona que bategaven dins els seus cossos, entre les converses i els silencis, esperant el moment oportú per aflorar.

Feia masses dies que no es veien i les ànsies d’aquell encontre s’havien embolicat amb la timidesa. Però de mica en mica, aquella música havia anat desgranant els sentiments que els lligaven i ara la comoditat feia pampallugues entre les veles i els seus ulls. Les seves mans es van saludar sota aquell coixí vermell i una espurna va saltar. Van començar a jugar en silenci. Carícies recorrent els seus braços, sense deixar-se de mirar. Pell de gallina malgrat la calor. Els seus llavis es van fondre en un petó suau, delicat, mesurat, sentit. Les llengües humides es van abraçar, ja tenien els ulls tancats i es començaven a deixar endur pels sentits. Ella el va agafar per darrera el coll i els seus dits es van perdre pels remolins dels seus cabells. Ell va començar a descordar els botons de la seva camisa, pacientment. Li va acariciar l’espatlla i va recórrer la seva esquena, notant el tremolor de la seva pell al contacte amb els seus dits.

La va empènyer amb suavitat fins a quedar-se estirat al seu damunt, sense deixar de besar-la. La passió es va destapar amb la seva camisa i els seus ulls es van tornar a trobar, descobrint-se plens d’excitació. Li va descordar els sostenidors i va observar els seus pits, que el miraven amb timidesa. S’hi va acostar lentament i els va començar a petonejar delicadament, llepant la pell de gallina que els embolcallava. El melic, mans resseguint les formes d’un cos que esperava impacient. Li va descordar els pantalons i va acariciar la blonda d’aquelles calces provocatives que s’havien estat amagant darrera vel de puresa de la seva roba. Els pantalons van baixar amb una certa dificultat cap als seus peus i se la va tornar a mirar. Ara els seus ulls tendres es barrejaven amb la fúria del desig pervers i va córrer a besar-li els pits i a mossegar-li la poca roba que li quedava posada.

Ella es va incorporar i li va estripar la samarreta amb un moviment brusc. Li va descordar els pantalons i els hi va treure sense que quasi se n’adonés. Es van estirar l’un a sobre l’altre i es van abraçar per notar el contacte dels seus cossos i l’escalf del seu desig, que començava a treure el cap sota les peces de la roba interior que es resistia a perdre’s pel terra d’aquella habitació. Però els seus dits estaven governats per la passió i van emprendre l’últim esglaó, desembolicant els seus cossos dels llaços que encara els cobrien, fins a quedar completament despullats de proteccions.

Ell va començar a acariciar el seu sexe amb els dits i ella es va estremir. Va baixar amb la boca fins a llepar-li i es va fondre en un joc de dits i llengua. Ella panteixava i s’aferrava al coixí vermell. Deixava volar el seu cos, com una ploma que s’enlaira per la brisa d’un vent càlid. Va gemegar de plaer fins a quedar extasiada. Ell ja no podia aguantar més... es va incorporar i s’hi va llençar al damunt. La va agafar entre els seus braços i la va penetrar, sentint el contacte intens del seu membre dins seu. Ella va semblar despertar-se del somni en què s’havia endinsat i el va girar, quedant-se a sobre. Va començar a moure’s rítmicament, marcant el compàs d’una nova dansa que els transportava més lluny del que s’havien pogut imaginar. Suaven, es miraven, es movien i es desitjaven enmig d’aquells coixins i d’aquella música, fins que van acariciar el cel amb els llavis, llepant cada racó d’aquell orgasme compartit.

COLDPLAY

2008-12-25T11:12:00.006+01:00

Encara no m'ho crec, encara estic en estat de xoc, no tinc paraules, miro aquesta foto i em sembla que és mentida... quantes vegades no he desitjat poder escriure aquest post! Finalment puc dir-ho, i necessito cridar-ho ben alt: tinc dues entrades pel concert de Cold Play a Barcelona, el 4 de setembre del 2009!!!!! Avui, la meva germana, m'ha fet el millor regal del món. Quan he obert aquella capseta i he vist COLDPLAY... m'he posat a plorar com una nena petita, l'he abraçat i a tots els presents se'ls han negat els ulls amb llàgrimes de l'emoció. Alguns de vosaltres ja sabeu que aquest grup és molt especial per mi, ja n'he escrit més d'un post al respecte, i que poder assistir a un concert seu és una de les il·lusions de la meva vida.

Les seves cançons m'han acompanyat durant molts moments, i sempre que em poso a escriure per aquí sonen de fons, ajudant-me a trobar les paraules precises per expressar el que sento i el que vull dir. Fa poquet en XeXu en parlava a un post... i també fa poquet una amiga meva em deia que tenia entrades per anar a un concert seu a Londres... i jo em vaig voler morir de l'enveja. Se'm trencava el cor només de pensar que se m'estava escapant la oportunitat de poder-los sentir en directe... tal és la meva devoció que encara ara, quan hi penso, em poso a plorar. Em sembla que em passaré tot el concert plorant! jeje... Tinc dues entrades, la meva germana ja m'ha dit que no podrà venir. Tinc uns quants mesos per decidir qui vull que m'hi acompanyi. Ha de ser una persona especial, algú que entengui i pugui compartir aquest sentiment, algú que m'estimi i a qui pugui abraçar durant tot el concert. Sé que arribarà aquesta persona, sé que sabré qui ha de ser. De moment només sé que jo hi seré i només d'imaginar-m'ho se'm posa la pell de gallina.

Normalment no faig posts explicant les coses que m'han regalat... i menys tenint en compte que no m'agrada el Nadal i que tampoc he fet cap post desitjant bones festes (tot i que a alguns de vosaltres ja ho he fet via comentari). Però és que avui m'he emocionat... bé, ja ho podeu veure. A part de les entrades, la meva germana m'ha regalat un mòbil nou! El que em va regalar l'any passat me'l van robar al cap de dos mesos, vaig passar a l'anterior, que es va morir, i estava anant amb un model prehistòric que en prou feina es recordava de com es truca! I el llibre... ostres, el llibre que tant em va costar tornar a la biblioteca. Me'l vaig llegir en català, m'agradarà fer-ho en castellà i sobretot, tenir-lo.

I us deixo amb una cançó de ColdPlay... buf, quan sonin les primeres notes i jo estigui allà... em moriré! No us podeu arribar a imaginar lo feliç que sóc!

Tendresa en estat pur

2008-12-22T22:52:00.003+01:00

Suavitat, tendresa, delicadesa, amor.
Mans de marbre que acaricien preguntes innocents.
Instant fugaç que es perpetua en el tEmps,
imatge congelada que continua latent.
Vida de marbre blanc, puresa de sentiment.
Contacte tímid que esguarda un respir etern.
Mirades entrelligades, fils de subtilesa.
Llavis que parlen en silenci

i ulls que anhelen el somni d’un despertar compartit.

Sempre he sentit una predilecció especial per aquesta escultura i fa pocs dies vaig tenir la sort de poder-la admirar en directe, al museu Louvre de París. Quan la vaig veure se’m va tallar la respiració i quasi se’m neguen els ulls de llàgrimes. Li vaig donar la volta deu vegades, per copsar tots aquells petits detalls que es perden en les fotografies. És preciosa... em va encantar el detall de la mà d’Eros subjectant el pit de Psique, se’m va posar la pell de gallina... quasi vaig sentir el tacte de les seves mans acariciant-me. Sembla mentida la sensació de suavitat que pot despendre un material tant dur com el marbre!

Relats Conjunts: La gran ona de Kanagawa

2008-12-20T22:06:00.002+01:00

Ungles afilades, esmolades, com garres d’un animal furiós que intenta atrapar-te. Mires amunt i no veus final, no aconsegueixes entreveure ni una estrella, ni un núvol... tot és espuma en moviment, espuma i aigua que no para de pujar cel amunt, esguardant el moment precís d’atacar i deixar-se caure per atrapar-te entre els seus braços i engolir-te. És inútil nedar, per més que intentis avançar te n’adones que no hi ha remei, estàs sobre la seva faldilla, ja et té atrapat. Respires, és inútil barallar-t’hi en contra, malgastar les poques energies que et queden. És millor deixar-te endur pel vaivé del seu traïdor bressolar i desitjar que les ungles afilades no facin mal al impactar contra el teu cos.

M’agradaria pensar que no sóc mal vista, tot i que reconec que m’he endut a masses éssers vius i que desitjar-ho és ser força incrèdula. Ara mateix tu em mires, espantat. Quantes cares he vist com la teva. Però no trigaràs a adonar-te que no tens alternativa i llavors et resignaràs, o ploraràs, o tu mateix t’ofegaràs al intentar desesperadament nedar contra la corrent que provoco i que t’arrossega irremeiablement. En el fons no sóc tant dolenta, la meva feina és remoure la superfície del mar, dono vida a tot un oceà i no puc deixar de moure’m perquè vosaltres estigueu al mig del meu pas. M’agradaria passar desapercebuda però no és així. Els humans teniu la mania de creure que podeu dominar la terra, que sou molt forts i que amb els vostres enginys us cobriu les espatlles davant els perills de la natura. Però la meva experiència m’ha ensenyat que esteu en un error, un error fatal que us ha provocat la pèrdua de molts de vosaltres. No us culpo, al contrari, us entenc. En el fons em desperteu tendresa, perquè us creieu invencibles però quan teniu la mort al davant tota la vostra persona aflora a través dels vostres ulls i puc veure l’essència de tot allò que no permeteu que es vegi quan viviu. I teniu un gust agredolç que no em canso de tastar... una barreja entre odi i amor que m’encisa. Us penseu que jo us atrapo a vosaltres, però no és així... vosaltres em teniu atrapada, em teniu embriagada i això que només us puc veure un instant abans d’engolir-vos!

(Arribo una mica tard, però aquí està.... qui més s'anima a participar a Relats Conjunts?)

La bibliotecària del pèl roig

2008-12-17T22:38:00.001+01:00

Avui l’he acabat, asseguda a un bar del costat de la biblioteca a on l’havia de tornar feia ja masses dies. Assaborint un cafè amb llet m’he endinsat en el final de les seves pàgines. Em veia amb l’obligació moral d’acabar-lo però aquella tristesa que sempre apareix quan estic a punt d’acabar un llibre que m’ha marcat portava masses dies insistint per evitar que tanqués la última pàgina.
El cul de la tassa bressolava un cafè fred. Al meu voltant la gent seguia el transcurs de les seves vides, entre converses, rialles, confessions i anades i vingudes de cambreres atabalades, però en la meva realitat d’aquell moment només existíem el llibre i jo. Com una porta d’accés a un món intern, aquelles paraules han destapat la màscara que em protegia. Llàgrimes en forma de sospirs empolsegats queien al terra amb suavitat, intentant no fer soroll. Gotes de tristesa rovellada, com pluja seca dansant entre la boira. Quanta bellesa tenyint realitats tant dures, quant de dolor amarat per l’amor. El so de fusta de les pàgines avançar, el plor d’una noia en un bar ple de gent... i la resta, silenci.
L’he acabat, l’he tancat i l’he abraçat. No el volia tornar. He entrat a la biblioteca i he anat a buscar la noia del pèl roig. Quan l’hi he ensenyat el llibre, el magatzem de la seva memòria ha obert el calaix del nostre primer encontre i s’ha recordat de mi. L’hi he agraït sincerament que me l’hagués recomanat i l’hi he intentat transmetre l’emoció que havia sentit durant la seva lectura. Hi ha llibres que et marquen i aquell dia ella em va fer aquest regal al descobrir-me’l, al dedicar-se un instant en pensar un llibre per mi. No podia tornar-lo sense dir-li res, li devia.
M’havia proposat no agafar-ne cap més, a casa una bona col·lecció m’espera impacient i no m’agrada llegir sota la pressió d’haver-lo d’acabar un dia en concret perquè la llosa de la limitació del tEmps pesa massa. Al comentar-li el meu petit problema amb els terminis m’he quedat gratament sorpresa perquè m’ha esborrat la penalització que tenia, sense que ni tant sols se m’hagués passat pel cap la possibilitat de que això pogués ser possible i encara menys de que fes aquella excepció amb mi. I no ho he pogut evitar, com un aprenent que implora coneixement al seu mestre, l’hi he demanat que em recomanés algun altre llibre. He vist gratitud, complicitat i un somriure.

I així és com he sortit amb un nou llibre sota el braç, desitjant començar a somiar amb les paraules que s’hi amaguen i que criden ser viscudes.

París

2008-12-14T17:44:00.012+01:00

Fa fred, sents la humitat a la cara, el vent que et rosega les mans... aquella boira que cobreix tota la ciutat, aquell color gris que tenyeix els seus carrers i edificis. El Sena dibuixa formes sinuoses entre els carrers, adornat amb ponts majestuosos, il·luminats amb faroles incandescents que ofereixen un espectacle d’ombres i colors càlids. Notre-Dame, amb els seus imponents contraforts, vista des del darrera, corona la île de la Cité. Per un moment intentes foragitar els cotxes i les persones dels carrers i et situes al París del segle XIX i et transportes sense massa dificultats. Tots els edificis vetllen en silenci un passat encara latent, un temps que pots olorar a través de les seves pedres, escoltar amb els silencis de la seva presència. T’ho mires i no pots evitar sentir-te petit enmig de tanta immensitat.

Aquesta és la basílica del Sagrat Cor (Sacré Coeur) de Montmartre, vista des de dalt de les escales que li serveixen de faldilla.

I el bar Les Deux Moulins... el bar a on es va filmar la pel·lícula Amelie, al barri de Montmartre. Aquell dia ens va nevar i ens vam resguardar en l'escalf d'aquest petit indret mig amagat que no surt a les guies turístiques. No us dic el que ens van clavar per dos simples cafès amb llet...

Des de l'interior de la Tour Eiffel, que vam pujar a peu fins al segon pis. (després vam agafar l'ascensor fins a la punta, des d'on vam veure unes vistes espectaculars de la ciutat) Realment és increïble l'estructura d'aquest monument, quin entramat de ferro, bigues... i quin vèrtig!

Vista del Palais de Chaillot i la Place du Trocadero des del segon pis de la torre Eiffel.

Un petit detall de les finestres de l'Hotel des Invalides, un antic hospital que servia per acollir i donar sostre als soldats malferits i/o massa vells per seguir lluitant. Si us hi fixeu tenen forma d'armadura.

Versailles... el Château de la senyoreta Maria Antonieta, amb els seus impressionants jardins... no hi ha paraules per descriure-ho. No m'estranya que acabés a la guillotina, tot el poble morint-se de gana i ella vivint enmig d'aquests luxes!

I un petit detall d'una de les habitacions de l'anomenat palauet. Sabeu el que em va fer més ràbia? que m'hagués encantat poder-me passejar pels llocs que no estaven preparats pels turistes, entrar per les portes falses que comunicaven les diferents cambres, viatjar pel temps i endinsar-me per les entranyes d'aquell món de luxes, mentides i poder.

I per acabar... la famosa piràmide del museu del Louvre, que ens vam patejar de dalt a baix!

L’arc de triomf, els Champs Elysées, el Grand Palais i el Petit Palais, la Place de la Concorde, el Jardin des Tuileries, la Madeleine, el Palau de Congressos, l’Òpera Garnier i la Òpera de la Bastilla, Notre-Dame, l’Île de St.Louis, el Pont Neuf, la Place Vendome, el Palais Royal, Pompidou, la Place des Vosges, el Panteon, la Sorbonne, des Invalides, École Militaire, Parc du Champs de Mars, la Tour Eiffel, Versailles, el Palais du Luxenbourg,, Museu d’Orsay, el Louvre, les Galeries La Fayette, Notre-Dame de Lorette, Village St. Paul, el cementiri Pere Lachaise, els barris de Montmartre, el barri llatí, de St. Germain, Le Marais... i tants d’altres noms que em resulten familiars perquè he trepitjat amb els meus propis peus.

I la meva reflexió final és... com és possible que conegui millor París amb sis dies que Barcelona amb sis anys?